Avui
fa 75 anys d'una guerra que acabà per separar un país per complet. La
guerra va separar a tantes famílies que unes acabaren per exiliar-se, i
altres es quedaren per combatre fins a la mort, i altres ho celebraren
amb el braç alçat. La guerra també va separar al meu avi de sa mare,
però les circumstàncies de la vida van fer que es retrobaren.
El meu avi formava part del que un dia Federica Montseny va dir: “els joves que van a la guerra encara beuen del biberó”. Ell pertanyia a la Quinta del Biberó, va anar a la guerra quan tenia divuit anys, d'això ja fa setanta cinc anys. El meu avi ja ha passat els noranta, però per a desgràcia meua, i de la meua família, se'n va anar 1986 sense conèixer al seus nets i netes. Una consternació que sempre he tingut present en el meu cos perquè ell m'haguera contat les batalles del front. Les seves memòries. Amb el temps, i gràcies a la meua curiositat per la història local del meu poble, vaig saber que estigué en Arcos de las Salinas i el Front de Terol i allí va coincidir amb un veí del poble.
El meu avi formava part del que un dia Federica Montseny va dir: “els joves que van a la guerra encara beuen del biberó”. Ell pertanyia a la Quinta del Biberó, va anar a la guerra quan tenia divuit anys, d'això ja fa setanta cinc anys. El meu avi ja ha passat els noranta, però per a desgràcia meua, i de la meua família, se'n va anar 1986 sense conèixer al seus nets i netes. Una consternació que sempre he tingut present en el meu cos perquè ell m'haguera contat les batalles del front. Les seves memòries. Amb el temps, i gràcies a la meua curiositat per la història local del meu poble, vaig saber que estigué en Arcos de las Salinas i el Front de Terol i allí va coincidir amb un veí del poble.
Una dona del poble, quasi centenària, arrugada, sense poder caminar per una infermetat en les cames, em va contar que ella va veure l'alegria de la meva besàvia en veure al meu avi aparèixer pel carrer principal del barri on ells vivien. Les seues paraules em van emocionar i la meva pell s'eriçonà. El meu avi vingué caminant des d'unes terres on el fred cremava la pell, et tallava els llavis i et feia ferides incurables. Arribà al poble i després va haver de tornar a fer el servei militar, sabia que el seu futur era treballar, els joves pobres i de poble no aspiraven a res més perquè no podien. Estic quasi segur que en la seva ment recordaria les nits llargues gitat en la trinxera, pensant en sa mare i son pare.Estic segur que abans de deixar de respirar recorda en una mil·lèsima de segon el llarg camí cap a casa després d'haver participat en una guerra injusta.
Estic en deute amb el meu avi, estic en deute amb la gent que he entrevistat, gent entusiasmada amb la II República, celebrada i al mateix temps odiada per molts. Però també gent amb por. Estic en deute amb la història del meu poble. Mai sabré com era la veu del meu avi, però en les meues mans està recordar la seva memòria.
