El
món va canviar el 9 de novembre de 1989. El mur de la vergonya no
“va caure” pel seu propi pes, sinó van ser les persones qui el
van ensorrar. El Mur de Berlin separava dos visions diferents
d'entendre el món, la vida. Cada vegada que es construeix observem
l'estupidesa i el cretinisme de l'ésser humà. En termes històrics,
podríem dir que el segle XXI va començar aquell dia 9 de novembre
de 1989, justament quan es celebrava el bicentenari d'una altra
històrica data com era la Revolució Francesa.
El
significat de la “caiguda” del mur més famós de la història
s'ha escrit en centenars de llibre i articles. Probablement, la
paraula més repetida en eixos llibres o articles era, i és, la de
llibertat o lliure. En efecte, el mur contenia la llibertat de les
persones empresonada darrere del formigó. Centenars de milers de
persones de la part est del mur esperava ansiosament que el malson de
la separació entre famílies i amics desapareguera. Tanmateix, el
mur va estar en peu, ni més ni menys, que quasi trenta anys. Tres
dècades sense poder veure als teus familiars, als teus companys de
feina, d'universitat. Quina classe de vida era allò?.
Precíssament,
moltes persones que no suportaven estar lluny dels seus s'atreviren a
passar, de vegades amb èxit, però també ho pagaven amb la seua
pròpia vida. La primera víctima va ser Peter Fechter, un jove de
divuit anys que vivia en el Berlin de la RDA. Deu anys després de la
seua mort, Nino Bravo va cantar una cançó que suposadament feia
referència al jove que havia perdut la vida quan intentava travessar
el mur i que al final el va portar fins al corredor de la mort.
La
cançó “Libre”, va ser escrita per José Luis Armenteros i Pablo
Herreros i ràpidament va aconseguir un absolut èxit. La primera
estrofa, “Tiene
casi veinte años y ya está cansado de soñar, pero tras la
cementera está su hogar, su mundo, su ciudad. Piensa que la
alambrada sólo es un trozo de metal, algo que nunca puede detener
sus ansias de volar”, explicaria les causes per què Peter Fechter
havia de ser lliure.
És
una cançó homenatge -cançó protesta?- que fàcilment valdria com
a himne de la caiguda del Mur de Berlin. L'última estrofa esmenta
quina era l'ànsia de volar: “camino sin cesar detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad”. Però Peter no va trobar
la seua llibertat, ni la il·lusió de veure el mur enderrocat, com
tampoc ho va poder veure Nino quan un accident va truncar la seua
carrera musical.
