18
de juny de 1974, Gelsenkirchen,
Alemanya.
18:00
de la vesprada. Els jugadors de Zaire arriben al camp de futbol i es
disposen a canviar-se. Les seues cares estan alegres encara que feia
quatre dies havien perdut el seu primer partit com a debutants en un
mundial contra Escòcia. Zaire la primera selecció de futbol
africana que aconseguia classificar-se per a un mundial. Tota una
gesta per a un país que feia poc havia canviat de nom perquè el
dictador que ara manava volia que el seu règim es conformara amb
“l'autenticitat”, és a dir, res de noms colonials, tots els noms
havien de ser natius.
19:20.
Faltaven deu minuts per començar l'enfrontament, el seleccionador de
Zaire, el macedoni Vidinic, mentre està donant les últimes
instruccions prèvies al partit, algú l'interromp i se li apropa a
l'orella dient-li que quan acabe ha de comunicar una cosa urgent,
però el seleccionador es nega, aquell dia era o guanyar o tornar a
casa.
19:25.
Sonen els himnes dels respectius països. El Zaire llueix una camisa
verda com la bandera del seu país, pantalons grocs i mitges verdes.
Un detall: en el centre de la camiseta està dibuixat un lleopard.
Tots els jugadors es posen les mans darrere i canten l'himne
nacional, que porta per lema “justícia, pau i treball”.
19:51.
Minut vint-i-u de la primera part, Zaire perd per tres gols en
contra. Ja no hi ha cap possibilitat. L'entrenador decideix
substituir al porter titular, al mític, al reconegut, Mwamba Kazadi,
pel porter suplent Tubilandu Ndimbi qui només posar-se en la
porteria rep el quart gol. Així fins encaixar dos més.
Posteriorment, el jugador Mulamba és expulsat perquè l'àrbitre
havia notat que algú li havia donat una patada en el bessó. Zaire
se'n va als vestidors amb un contundent sis a cero en contra. Els
jugadors beuen aigua, es refresquen encara que la temperatura és
agradable en l'estadi. Vidinic els mira com dient-los feu el que
pugueu, o no paga la pena jugar més. Però la realitat fou un altra.
L'entrenador els comunica que la promesa de la prima per la
classificació al mundial era una farsa, Mobutu, el dictador, l'havia
trencat al veure l'actitud dels jugadors. És més, els jugadors
pensaven que els anava a fer ric, pagant-los un pis, un cotxe o unes
vacances en els Estats Units. Els jugadors estaven amenaçats.
A
les 21:30 de la nit. L'àrbitre del partit, el colombià Omar
Delgado, pita el final i els africans se'n van als vestidors amb la
contundent xifra de nou gols en contra. Els lleopards estaven
derrotats, acabats i commocionats. Zaire havia fet el ridícul.
22:00.
Arribada a l'hotel. La plantilla s'assabenta que
el
dictador Mobutu
havia comunicat que aquella derrota representava una vergonya
nacional. Passaren de ser herois a infames. Herois per ser la primera
selecció d'Àfrica subsahariana en classificar-se per a una Copa del
Món de futbol. El dictador els va dir que no representaven els
valors del “guerrer que va de victòria en victòria”.
Passats
uns minuts del descrèdit de Mobutu a la plantilla, Vidinic va a
parlar amb Kazadi, el porter titular que havia estat substituït per
a sorpresa de tots i li comunica que la decisió del seu canvi no
havia estat d'ell, sinó de Lockwa, el ministre d'esports de Zaire.
Aquesta
història és real i els seus personatges també. Em base amb un
article titulat “El miedo de Zaire durante el Mundial de 1974".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada