El dia que Leicester Hemingway va fundar "New Atlantis"

Lusitania: 100 anys

 Feia poc més d'un any que la I Guerra Mundial havia començat, i abans de que el joc conegut com "Hundir la flota" -l'Escacs, però amb vaixells- es comercialitzarà a partir de 1931, l'Imperi Alemany havia reunit una armada el suficientment potent com per acudir a qualsevol part d'Europa i destruir el que els molestara. 

 Tan va ser així que l'Ambaixada Imperial Alemanya en el Regne Unit va avisar rotundament del perill que comportava viatjar amb el Lusitania en el següent comunicat: «Els viatgers que tenen la intenció d'embarcar en el viatge atlàntic han de saber que existeix l'estat de guerra entre Alemanya, els seus aliats i Regne Unit i els seus aliats; que la zona de guerra inclou les aigües adjacents de les Illes Britàniques; que en concordança amb la noticia formal donada pel Govern de l'Imperi Alemany, onejar la bandera del Regne Unit o de qualsevol del seus aliats, son responsables de destrucció en aquelles aigües i que els viatgers que naveguen en zona de guerra en vaixells del Regne Unit o dels seus aliats queden baix el seu propi risc.»

 I els viatgers del Lusitana, de diverses nacionalitats, no li van donar gaire importància. D'aquesta manera, l'1 de maig de 1915 el Lusitania va sortir de Nova York per última vegada amb 1.959 passatgers. El 7 de maig de 1915 el submarí alemany U-20, va disparar un torpede contra el transatlàntic Lusitania el qual es va enfonsar ràpidament en 18 minuts en front de les aigües d'Irlanda, deixant 1.195 víctimes mortals.

 Immediatament,els Estats Units va amenaçar i reclamar reparacions pel fet a l'armada alemanya, ja que en el Lusitania hi havia ciutadans estatunidencs que havien perdut la vida. Precíssament, aquesta va ser la causa que va portar al president dels Estats Units, Woodrow Wilson, a declarar la guerra a l'Imperi Alemany dos anys després de la tragèdia.

 Els nord-americans havien entès la tragèdia com un assassinat, aleshores, en 1917 es va organitzar tota una campanya perquè els homes amb ciutadania estatunidenca s'uniren a lluitar en la I Guerra Mundial. Prova d'això ho tenim amb «Enlist», un cartell creat per Fred Spear i publicat l'any 1915 per «the Boston Committee of Public Safety», després de l'atac alemany al Lusitania. En el cartell podem veure el somni oníric de dos figures submergides en l'aigua que voldria despertar sense cap dura resposta.

  I aquesta és la història.

“Libre”: 25 anys de la caiguda del Mur de Berlin

 El món va canviar el 9 de novembre de 1989. El mur de la vergonya no “va caure” pel seu propi pes, sinó van ser les persones qui el van ensorrar. El Mur de Berlin separava dos visions diferents d'entendre el món, la vida. Cada vegada que es construeix observem l'estupidesa i el cretinisme de l'ésser humà. En termes històrics, podríem dir que el segle XXI va començar aquell dia 9 de novembre de 1989, justament quan es celebrava el bicentenari d'una altra històrica data com era la Revolució Francesa.

 El significat de la “caiguda” del mur més famós de la història s'ha escrit en centenars de llibre i articles. Probablement, la paraula més repetida en eixos llibres o articles era, i és, la de llibertat o lliure. En efecte, el mur contenia la llibertat de les persones empresonada darrere del formigó. Centenars de milers de persones de la part est del mur esperava ansiosament que el malson de la separació entre famílies i amics desapareguera. Tanmateix, el mur va estar en peu, ni més ni menys, que quasi trenta anys. Tres dècades sense poder veure als teus familiars, als teus companys de feina, d'universitat. Quina classe de vida era allò?.

 Precíssament, moltes persones que no suportaven estar lluny dels seus s'atreviren a passar, de vegades amb èxit, però també ho pagaven amb la seua pròpia vida. La primera víctima va ser Peter Fechter, un jove de divuit anys que vivia en el Berlin de la RDA. Deu anys després de la seua mort, Nino Bravo va cantar una cançó que suposadament feia referència al jove que havia perdut la vida quan intentava travessar el mur i que al final el va portar fins al corredor de la mort.

 La cançó “Libre”, va ser escrita per José Luis Armenteros i Pablo Herreros i ràpidament va aconseguir un absolut èxit. La primera estrofa, “Tiene casi veinte años y ya está cansado de soñar, pero tras la cementera está su hogar, su mundo, su ciudad. Piensa que la alambrada sólo es un trozo de metal, algo que nunca puede detener sus ansias de volar”, explicaria les causes per què Peter Fechter havia de ser lliure.

 És una cançó homenatge -cançó protesta?- que fàcilment valdria com a himne de la caiguda del Mur de Berlin. L'última estrofa esmenta quina era l'ànsia de volar: “camino sin cesar detrás de la verdad y sabré lo que es al fin, la libertad”. Però Peter no va trobar la seua llibertat, ni la il·lusió de veure el mur enderrocat, com tampoc ho va poder veure Nino quan un accident va truncar la seua carrera musical.

“Si perden, que no tornen” (Part I)

18 de juny de 1974, Gelsenkirchen, Alemanya.

  18:00 de la vesprada. Els jugadors de Zaire arriben al camp de futbol i es disposen a canviar-se. Les seues cares estan alegres encara que feia quatre dies havien perdut el seu primer partit com a debutants en un mundial contra Escòcia. Zaire la primera selecció de futbol africana que aconseguia classificar-se per a un mundial. Tota una gesta per a un país que feia poc havia canviat de nom perquè el dictador que ara manava volia que el seu règim es conformara amb “l'autenticitat”, és a dir, res de noms colonials, tots els noms havien de ser natius.

  19:20. Faltaven deu minuts per començar l'enfrontament, el seleccionador de Zaire, el macedoni Vidinic, mentre està donant les últimes instruccions prèvies al partit, algú l'interromp i se li apropa a l'orella dient-li que quan acabe ha de comunicar una cosa urgent, però el seleccionador es nega, aquell dia era o guanyar o tornar a casa.

  19:25. Sonen els himnes dels respectius països. El Zaire llueix una camisa verda com la bandera del seu país, pantalons grocs i mitges verdes. Un detall: en el centre de la camiseta està dibuixat un lleopard. Tots els jugadors es posen les mans darrere i canten l'himne nacional, que porta per lema “justícia, pau i treball”.

  19:51. Minut vint-i-u de la primera part, Zaire perd per tres gols en contra. Ja no hi ha cap possibilitat. L'entrenador decideix substituir al porter titular, al mític, al reconegut, Mwamba Kazadi, pel porter suplent Tubilandu Ndimbi qui només posar-se en la porteria rep el quart gol. Així fins encaixar dos més. Posteriorment, el jugador Mulamba és expulsat perquè l'àrbitre havia notat que algú li havia donat una patada en el bessó. Zaire se'n va als vestidors amb un contundent sis a cero en contra. Els jugadors beuen aigua, es refresquen encara que la temperatura és agradable en l'estadi. Vidinic els mira com dient-los feu el que pugueu, o no paga la pena jugar més. Però la realitat fou un altra. L'entrenador els comunica que la promesa de la prima per la classificació al mundial era una farsa, Mobutu, el dictador, l'havia trencat al veure l'actitud dels jugadors. És més, els jugadors pensaven que els anava a fer ric, pagant-los un pis, un cotxe o unes vacances en els Estats Units. Els jugadors estaven amenaçats.

  A les 21:30 de la nit. L'àrbitre del partit, el colombià Omar Delgado, pita el final i els africans se'n van als vestidors amb la contundent xifra de nou gols en contra. Els lleopards estaven derrotats, acabats i commocionats. Zaire havia fet el ridícul.

22:00. Arribada a l'hotel. La plantilla s'assabenta que el dictador Mobutu havia comunicat que aquella derrota representava una vergonya nacional. Passaren de ser herois a infames. Herois per ser la primera selecció d'Àfrica subsahariana en classificar-se per a una Copa del Món de futbol. El dictador els va dir que no representaven els valors del “guerrer que va de victòria en victòria”. Passats uns minuts del descrèdit de Mobutu a la plantilla, Vidinic va a parlar amb Kazadi, el porter titular que havia estat substituït per a sorpresa de tots i li comunica que la decisió del seu canvi no havia estat d'ell, sinó de Lockwa, el ministre d'esports de Zaire.

Aquesta història és real i els seus personatges també. Em base amb un article titulat “El miedo de Zaire durante el Mundial de 1974".

Un final de guerra: 75 anys després (War's end: 75 years latter)

 Avui fa 75 anys d'una guerra que acabà per separar un país per complet. La guerra va separar a tantes famílies que unes acabaren per exiliar-se, i altres es quedaren per combatre fins a la mort, i altres ho celebraren amb el braç alçat. La guerra també va separar al meu avi de sa mare, però les circumstàncies de la vida van fer que es retrobaren.
  El meu avi formava part del que un dia Federica Montseny va dir: “els joves que van a la guerra encara beuen del biberó”. Ell pertanyia a la Quinta del Biberó, va anar a la guerra quan tenia divuit anys, d'això ja fa setanta cinc anys. El meu avi ja ha passat els noranta, però per a desgràcia meua, i de la meua família, se'n va anar 1986 sense conèixer al seus nets i netes. Una consternació que sempre he tingut present en el meu cos perquè ell m'haguera contat les batalles del front. Les seves memòries. Amb el temps, i gràcies a la meua curiositat per la història local del meu poble, vaig saber que estigué en Arcos de las Salinas i el Front de Terol i allí va coincidir amb un veí del poble.

  Una dona del poble, quasi centenària, arrugada, sense poder caminar per una infermetat en les cames, em va contar que ella va veure l'alegria de la meva besàvia en veure al meu avi aparèixer pel carrer principal del barri on ells vivien. Les seues paraules em van emocionar i la meva pell s'eriçonà. El meu avi vingué caminant des d'unes terres on el fred cremava la pell, et tallava els llavis i et feia ferides incurables. Arribà al poble i després va haver de tornar a fer el servei militar, sabia que el seu futur era treballar, els joves pobres i de poble no aspiraven a res més perquè no podien. Estic quasi segur que en la seva ment recordaria les nits llargues gitat en la trinxera, pensant en sa mare i son pare.Estic segur que abans de deixar de respirar recorda en una mil·lèsima de segon el llarg camí cap a casa després d'haver participat en una guerra injusta.
  Estic en deute amb el meu avi, estic en deute amb la gent que he entrevistat, gent entusiasmada amb la II República, celebrada i al mateix temps odiada per molts. Però també gent amb por. Estic en deute amb la història del meu poble. Mai sabré com era la veu del meu avi, però en les meues mans està recordar la seva memòria.

“V de Vendetta”: una inspiració del segle XVII

  Avui m'han contat una història curiosa, d'eixes que et quedes amb la boca oberta i vols saber amb ganes de saber més. I que jo no sabia. La majoria de gent ha vist alguna vegada la pel·lícula de “V de Vendetta”. En la part final del film es pot contemplar amb èxtasi com el Parlament britànic vola pels aires. Un moment estel·lar carregat de música i de foc, sembla la creació de l'univers. El Bing Band, vaja. Amb aquest acte vol dir que s'acaba una etapa i comença una nova?.

  La inspiració, tant de la novel·la gràfica com de la pel·lícula, també és històrica. De vegades els films intenten incloure la Història perquè siga més creïble tot i tractant-se de ficció en aquest cas. De tot allò fictici, existeix una veritat, un fet gens rellevant en la història britànica. Estem en el dia 4 de novembre de 1605, Guy Fawkes prepara una fita transcendental: volar la Cambra dels Lords. Però l'objectiu era provocar morts, entre elles, la del rei Jacob I. Guy Fawkes, catòlic convençut, volia acabar també amb l'expressió del protestantisme.

   Però Fawkes no actuà sols, ell va ser l'ideari logístic de la pólvora, tenia experiència ja que estigué deu anys lluitant per la causa catòlica junt a la monarquia espanyola. Estava siguent una operació perfecta perquè alquilaren la cripta que estava baix de la cambra i fer un túnel on col·locarien 36 tonells d'explosius. Sorprenent.

  Es va enviar una carta anònima, òbviament, però van descobrir a Guy Fawkes i fou penjat. Aquest acte fou condemnat i més tard es va convertir en una festa alçant fogueres commemorant la Salvació al Rei per l'intent fallit de volar el Parlament britànic.

  A la pregunta del principi, per una part, Guy Fawkes volia canviar el statuts quo del protestantisme amb un atemptat. No ho aconsegueix. Per altra part, “V” si que ho aconsegueix, en la ficció però. Volant el Parlament crea un canvi de rumb de la política que exerceix el govern opressor. Sense dubte ha estat un dels atemptats fallits més importants que es coneixen.